Et penso sense pensar-te

Segueixo necessitant la necessitat de necessitar-te
i patint el patiment del que he patit:
viure una vida sense vida.

Només em queda somniar amb somnis ensomniats
i morir cada dia, una mort no mortal,
mentre ploro un plor abans plorat.

I respiro, sense respirar aire,
o em moc sense moure'm,
o et penso, sense pensar-te.

Sonet III: Les hores fosques

Necessito afogar-me al teu oblit
nedar-me els temors, vèncer els meus afanys,
i a la lluna regalar el meu neguit
per a poder guarir-ne tots els danys.

I llevar-me les il·lusions absents.
I als desitjos treure'n tota esperança,
esborrar-me les idees bonents,
i als sospirs matar-ne la delectança.

I és per això que al cel els núvols cremo,
que la fugacitat del dia extremo
tot i que a diari em sento apagat.
I sentir-me a pedaços i ofegat
en la llunyania de mi mateix,
i és que sense tu, la mort en mi neix.


I així acaben els tres sonets, a partir d'ara penjaré coses que no tenen, en principi, cap lligam entre elles.