Espero(,) esperar-te

Et tinc i no et tinc,

estàs tant lluny,

que et sento molt a prop.

I em nego a tenir-te

mentre et perdo.

O a perdre't,

mentre et tinc.

O a plorar-te,

mentre et ric.

O a riure't,

mentre et ploro.

I em resigno a l'adéu,

esperant un nou hola.

I em perdo en els records

i et trobo en sospirs.

I em marxen les hores,

i et trobo en els segons.

I compto els records

i oblido els oblits.

I et segueixo esperant,

sense esperar-te.

Et penso sense pensar-te

Segueixo necessitant la necessitat de necessitar-te
i patint el patiment del que he patit:
viure una vida sense vida.

Només em queda somniar amb somnis ensomniats
i morir cada dia, una mort no mortal,
mentre ploro un plor abans plorat.

I respiro, sense respirar aire,
o em moc sense moure'm,
o et penso, sense pensar-te.

Sonet III: Les hores fosques

Necessito afogar-me al teu oblit
nedar-me els temors, vèncer els meus afanys,
i a la lluna regalar el meu neguit
per a poder guarir-ne tots els danys.

I llevar-me les il·lusions absents.
I als desitjos treure'n tota esperança,
esborrar-me les idees bonents,
i als sospirs matar-ne la delectança.

I és per això que al cel els núvols cremo,
que la fugacitat del dia extremo
tot i que a diari em sento apagat.
I sentir-me a pedaços i ofegat
en la llunyania de mi mateix,
i és que sense tu, la mort en mi neix.


I així acaben els tres sonets, a partir d'ara penjaré coses que no tenen, en principi, cap lligam entre elles.

Sonet II: Es planyen els records

I el teu paisatge veig al mirar enrere,
ferma i erma estrella en desolació
que assaona la ment en ablació
fins a desitjar cantar el miserere.

Emperò, vesteixo el teu despertar
i acarono la dolça melangia
com si no anés a acabar mai el dia
en que el plany ens arribés a abrandar.

Abandonaré, vençut, la batalla,
de rememorar que en tu sóc deixalla,
de saber-me inepte en fer-me apreciar.
I és per això que en estendard llueixo
que res ets per mi, tristament menteixo,
i que en passar el temps et podré oblidar.



 El segon sonet de la sèrie de 3 del desamor.

Sonet I: Les no absències

Pedaç de vida, fent-se fonedissa:
sóc a la necròpolis del teu cor
dansant entre tombes on l'orgull mor
sent esclau de la teva aixafadissa.

I vas cloent la teva hegemonia:
valerós neguit de tènue esperit
deixar-se arrossegar per la follia
i amb certesa saber-se maleït.

És la llibertat sensació forana
amb tu, cadenes de sulfur llueixo
sense tu, llàgrimes en processó.

I el dia a dia, percepció mundana,
són les llavors de l'oblit que pateixo:
perdre'm a mi com a anihilació.


No hi ha millor benvinguda que començant a mostrar el que escric. Aquest serà un lloc on abocar totes aquelles coses que em passen, o m'han passat pel cap, i començo amb el primer de 3 sonets que parlen del desamor.