Sonet II: Es planyen els records

I el teu paisatge veig al mirar enrere,
ferma i erma estrella en desolació
que assaona la ment en ablació
fins a desitjar cantar el miserere.

Emperò, vesteixo el teu despertar
i acarono la dolça melangia
com si no anés a acabar mai el dia
en que el plany ens arribés a abrandar.

Abandonaré, vençut, la batalla,
de rememorar que en tu sóc deixalla,
de saber-me inepte en fer-me apreciar.
I és per això que en estendard llueixo
que res ets per mi, tristament menteixo,
i que en passar el temps et podré oblidar.



 El segon sonet de la sèrie de 3 del desamor.

Sonet I: Les no absències

Pedaç de vida, fent-se fonedissa:
sóc a la necròpolis del teu cor
dansant entre tombes on l'orgull mor
sent esclau de la teva aixafadissa.

I vas cloent la teva hegemonia:
valerós neguit de tènue esperit
deixar-se arrossegar per la follia
i amb certesa saber-se maleït.

És la llibertat sensació forana
amb tu, cadenes de sulfur llueixo
sense tu, llàgrimes en processó.

I el dia a dia, percepció mundana,
són les llavors de l'oblit que pateixo:
perdre'm a mi com a anihilació.


No hi ha millor benvinguda que començant a mostrar el que escric. Aquest serà un lloc on abocar totes aquelles coses que em passen, o m'han passat pel cap, i començo amb el primer de 3 sonets que parlen del desamor.