Sonet II: Es planyen els records

I el teu paisatge veig al mirar enrere,
ferma i erma estrella en desolació
que assaona la ment en ablació
fins a desitjar cantar el miserere.

Emperò, vesteixo el teu despertar
i acarono la dolça melangia
com si no anés a acabar mai el dia
en que el plany ens arribés a abrandar.

Abandonaré, vençut, la batalla,
de rememorar que en tu sóc deixalla,
de saber-me inepte en fer-me apreciar.
I és per això que en estendard llueixo
que res ets per mi, tristament menteixo,
i que en passar el temps et podré oblidar.



 El segon sonet de la sèrie de 3 del desamor.