Sonet I: Les no absències

Pedaç de vida, fent-se fonedissa:
sóc a la necròpolis del teu cor
dansant entre tombes on l'orgull mor
sent esclau de la teva aixafadissa.

I vas cloent la teva hegemonia:
valerós neguit de tènue esperit
deixar-se arrossegar per la follia
i amb certesa saber-se maleït.

És la llibertat sensació forana
amb tu, cadenes de sulfur llueixo
sense tu, llàgrimes en processó.

I el dia a dia, percepció mundana,
són les llavors de l'oblit que pateixo:
perdre'm a mi com a anihilació.


No hi ha millor benvinguda que començant a mostrar el que escric. Aquest serà un lloc on abocar totes aquelles coses que em passen, o m'han passat pel cap, i començo amb el primer de 3 sonets que parlen del desamor.