L'afany

Et noto les tempestes

i l’afany pels oblits,

les ombres que et remouen

entre renecs perduts.

Et penses a les pèrdues

i en desig als dolors,

de les llunes de dia

a les teves parpelles, captives.

Et creus sotmesa als capvespres

que t’arrosseguen sense esma

i de retruc, esclava al mareig

d’una nàusea anomenada vida.

Et sents buida en existència

i obligada pel delit dels horrors

dels cossos que et dansen les nits

i dels rancors que et ballen els dies.