No fa gaire temps
que el cel era més blau
el sol més lluent
i els núvols, més blancs.
Els dies eren més curts,
els minuts semblaven segons,
i les hores mortes
es tornaven vives.
Tot dansava
al ritme d'una tonada
que sense sentir-la es feia notar,
i et demanava més,
com si haguessis de donar-te sencer
sense tenir res
ni esperar res a canvi.
O potser és que no hi havia res a donar
que les passes encara eren petjada
i que el mar no les havia esborrat,
que era com si encara fos de dia
i no de nit,
sense estels,
ni lluna,
ni tu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario