Lluny, molt lluny

Em sabia de memòria els teus cabells

i els silencis que emanaven d'ells

que se'm clavaven com si fossin agulles

buscant lloc on reposar.

I per molt que no ho volgués me'ls imaginava

immòbils i voleiant al vent

tornant-se fills del foc i de la lluna

i despertant records i ensurts.

I potser era jo, que em deixava volar,

o tu, que no em volies agafar,

que la lleugeresa es tornava de plom

i els sospirs, fruit del desig.

O potser eres tu, que no sabies què voler,

o era jo, que sabia massa el que volia,

i erràvem, perduts i trobats,

lluny, molt lluny.