Els clams enterrats

Et mous entre núvols magenta,

arrossegant els plaers prohibits dels teus anhels,

volent creure, i no creure, que les passes són petjada

en un món oblic de sinuosa empenta

que t’esclata a les llavors de la ment

i et pren presa de la teva inconsistència,

dels desitjos que et lliguen a les teves mans

o les llàgrimes que et caminen per l’esquena,

com si d’una processó es tractés,

amb l’objectiu d’enterrar-te els ulls

en un mar de flors i pètals mullats

per la teva joia i gaudi enclaustrats

en teranyines de mots clucs, a la teva boca,

que sinuosa et tempta i et mana

a no deixar-te caure pels arboços

del teu somriure.

I et sents tempesta d’orfeó,

una lluna sense estrella ni estela,

que esclata en mil fragments a les tempestes

que ens remouen per dins i per fora,

que ens deixen lligats de mans i de peus

com si d’una tossuda realitat es tractés,

empenyent-te a ser qui no ets, i a plorar-te els renecs,

sentint-te buit per les idees que et cremen als dits,

i que no pots deixar-les frunzir fins a fer-se bocins

ja que les mans no són mans sinó cadenes

que fan de la inactivitat religió

i del dubte el seu Déu,

com si d’un Zeus es tractés

que et llampega en tota l’ànima

i et segresta tota esma que puguis tenir,

per a deixar-te inanimat i assedegat de fam,

per a que et vulguis beure nocions imposades

i menjar-te les mentides que et fan riure

d’un món on la inòpia és llei,

la futilesa costum,

i la ignomínia, tradició.

I et mous a compàs amb la marea,

d’esclaus,

que no en saben res de l’esclavitud

ni de les tares del seu voltant,

que no veuen més enllà de les seves raons

per  a mantenir-se cecs i muts davant les injustícies

que envolten cada segon del teu entorn,

i que fan que l’aire es faci plom als pulmons,

enfonsant-te a les aigües estancades del patiment

on cada braçada t’esfondra més i més

a una cova sense retorn,

o a un bosc sense vegetació,

o a un oceà sense aigua,

o a un Saturn sense anells.

T’arrossegues sense esma ni alè,

de retruc valent vers els atzars de l’albada

on a raó de les tempestes et saps vencedor

d’un joc on les cartes marcades són la base

dels secrets a mitges veus que tothom et xiula,

a cau d’orella.

I alhora et saps vençut,

doncs les idees se’t fan feixugues,

i d’emocions estàs pres en exili

de la teva essència,

captiva,

forana al teu propi jo,

marcida i de sabor amarg.

I t’incorpores, vençut i vencedor,

de batalles hagudes i per haver ,

que t’esquincen els sentiments i et deixen inert

pensant en l’endemà, amb la vista fixa en l’ahir

sense notar-te el present, ni el vent que bufa

en horitzons de segons que s’escapen als teus dits

o en les cendres dels teus plors,

que et narren el que va ser i el que serà:

res no canviarà,

res no et canviarà,

et seguiràs movent i morint,

se t’escaparà la vida dels ulls

fins al dia en el que no vegis res

que tot sigui fosc i llunyà

i t’adonis que res és com semblava.