Oh Hiperió. Oh, Hècate.

Per què al meu cor hi ha tanta fúria, demanes,

i en el sospir la indomable feresa de l'ahir;

és perquè les llegendes s'esmicolen

i n'escric els bocins a pàgines tacades.

Jo sóc d'aquells, sí, d'aquells, que es vencen

però que en batalla es pensen guerrers

de sospirs per arma i en renecs amagats,

les lluites de l'ahir, seran les del demà.

Dues vegades et vaig dir que et volia

i com si d'un cometa es tractés

vas agafar-ne els fragments i bufar-los al vent

per a que l'infinit en fos testimoni.

I de taques en portava l`ànima plena

i a raig de lluna se'n veien a milers;

les petjades que ens deixen les destroces

d'uns fets que se'ns fan llunyans.

És a tu que et parlo, Hècate,

que no em robis més la lluna ni els plors

que jo et seré fidel i et seguiré fins a l'Hades,

per a fer-me pures les meves ombres.

Oh Hiperió, tu que tot ho veus,

digues-me si el destí es torça en derrotes

o si al final em sabré de la lluna vencedor

encara que només sigui per a una vida mortal.